La figuera
La figuera és un arbre autòcton de Mallorca. L'increment del seu cultiu es produí el segle XIX, afavorit per les parcel.lacions de la propietat rural d'aquell temps. Es convertí en l'arbre més estes de Mallorca, després de l'olivera, amb una forta presència a les explotacions petites i mitjanes.
A finals d'estiu és quan comença la temporada de les figues, un cop collides es destinaven al consum humà o animal, bé com a fruita fresca o bé assecades. El procés de dessecació enriqueix la figa en sucres, al mateix temps que ajuda a conservar-la. Per assecar-les es feia el que s'anomenava un esquer. Consistia en estendre les figues al sol damunt canyissos. Els vespres s'havien d'entrar o bé apilar per evitar que la rovada les fes mal bé. Aquest procés es repetia durant set o vuit dies, fins que eren ben seques. Durant aquest temps s'anaven aplanant i girant, al mateix temps que es seleccionaven les millors. Si feia mal temps les acabaven d'assecar al forn.
Les figues destinades al consum humà eren aplanades fins deixar-les rodones i planes. Després les emmagatzemaven dins caixes de fusta o dins alfàbies de test. Per ocasions especials, com les matances, es preparaven figues seques amb anís i sucre dins una alfàbia de test o vidre. També es feien pans de figa, amb figues capolades, aiguardent i llavors d'anís. Aquests productes encara es poden trobar avui en dia, però ja no són un aliment de consum quotidià. El que ha provocat una recessió del seu cultiu, juntament amb la pèrdua del seu interès com a pinso per l'excessiu greix que fa acumular a l'animal.
El garrover
El garrover és un arbre típic del secar mallorquí, que es fa a terres primes i no necessita de massa atencions. Tradicionalment la seva llenya ha estat utilitzada com a combustible. El seu fruit, la garrova, era utilitzat com a pinso pels animals de tir. Entre el darrer terç del segle XIX i el començament del segle XX, conegué un important creixement vinculat al consum pel bestiar. Se n'exportaven en gran quantitat a la península i a l'estranger, però la progressiva disminució dels animals de tir en feren reduir la seva demanda. Paral·lelament, s'inicià l'utilització industrial de la garrova, com a succedani del cacau per a la fabricació de la xocolata. També se n'obtenen sucres, alcohols i laxants. La seva llavor, el garroví és utilitzat per la fabricació de plàstics, encara que l'aparició de materials sintètics l'ha desvaloritzat. Durant els anys de la Guerra Civil Espanyola i els anys de la postguerra, en que el país quedà aïllat internacionalment, adquirí importància per a la fabricació d'aliments substitutius d'altres que no es podien importar fàcilment, com el cafè.
L'important augment de la demanda cap a la meitat de la dècada dels anys 70, a causa d'una forta demanda internacional de derivats del garroví per les indústries alimentària, tèxtil i paperera, que propicià un augment dels preus, va crear falses expectatives damunt el futur d'aquest cultiu. Actualment es troba en recessió, com la majoria de cultius tradicionals.